Bustos i l’estètica

Més enllà de si il capo Bustos és o no culpable dels delictes que se li imputen, a Sabadell el mal ja està fet. No em refereixo a cobraments de comissions. Ni a tràfic d’influències. El problema de Sabadell, com el de tantes altres ciutats catalanes, és l’estètica.

Per Europa hi ha terres on l’estètica juga un paper principal a l’hora d’urbanitzar. Països on les ciutats es desenvolupen seguint criteris que, en general, busquen la bellesa i no (només) el benefici econòmic. No cal anar gaire lluny: Euskadi n’és un exemple. Sí que és veritat que en terra basca hom té la sensació que es trobarà Frodo Saquet collint pastanagues al costat d’un caserio, però val més que el teu paisatge sembli tret de El Senyor dels Anells que no de Batman, com sovint passa a Catalunya. Un altre gran exemple en aquest sentit és la Llombardia; val la pena agafar un vol a Milà, com jo mateix vaig fer l’any passat, només per albirar el paisatge de l’àrea propera a la ciutat des de la finestreta de l’avió. Tot harmonia. Aquell dia vaig arribar a una conclusió: una de les maneres de mesurar el grau de civilització d’un país és observant-lo des del cel.

I després, hi ha Sabadell. Una ciutat que, no ens enganyem, mai ha cridat l’atenció per la seva bellesa. Però, renoi, això ho hauríem d’anar arreglant amb el temps en comptes d’empitjorar-ho. Clar que si poses de cap del consistori el conserge del Museu Paleontològic no esperis gaires millores, amb tots els respectes pels conserges. Si algun dia la gent de Sabadell fa servir un altre criteri de vot que no sigui el de qui l’ha convidat més cops a paella potser començarem a construir una ciutat agradable, una ciutat on, per exemple, no et deixin fer 3 plantes extres a canvi de construir una pista d’aterratge amb dos gronxadors que fas passar per una plaça. Una ciutat on es valorin racons amb encant com la pobra plaça del Pipi, que ara es diu del Pi, perquè un dels pins s’ha mort de fàstic. Una ciutat que conservi el seu patrimoni fins al punt de l’obsessió, com hauria d’haver passat amb l’arquitectura industrial. Una ciutat que prohibeixi aquests balcons de plàstic propis dels apartaments casposos de Benidorm. Una ciutat que eviti convertir els carrers principals en túnels, com ha passat a la Rambla. Una ciutat, en definitiva, on les coses es facin amb sentit de l’estètica sense buscar un benefici a curt termini que t’acaba esclatant a les mans, com s’ha fet evident.

Passaran molt anys i moltes bombolles i bombolletes abans no arreglem tots els cagarros i cagallons que han perpetrat alguns a Sabadell.

Pel què fa al país en general, espero no morir-me abans de veure enderrocats tots els blocs franquistes de tendal verd. Uns edificis dantescos que escupen directament a la boca d’aquells qui, abans de la guerra, s’imaginaven la Catalunya del futur com un país bonic i respectuós amb el paisatge. Civilitzada. També espero veure alguns edificis de la costa (d’aquells construïts durant els anys “feliços” de la bombolla) substituïts per pins i oliveres. I, de passada, per què no demanar que es corregeixin els crims de la “solución vertical” de Barcelona que explicava el documental del Sense Ficció de la setmana passada.

En resum, espero veure esborrada per sempre la putrefacció estètica i moral dels constructors i polítics municipals del nostre país.

Advertisements

One thought on “Bustos i l’estètica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s