Bustos i l’estètica

Més enllà de si il capo Bustos és o no culpable dels delictes que se li imputen, a Sabadell el mal ja està fet. No em refereixo a cobraments de comissions. Ni a tràfic d’influències. El problema de Sabadell, com el de tantes altres ciutats catalanes, és l’estètica.

Per Europa hi ha terres on l’estètica juga un paper principal a l’hora d’urbanitzar. Països on les ciutats es desenvolupen seguint criteris que, en general, busquen la bellesa i no (només) el benefici econòmic. No cal anar gaire lluny: Euskadi n’és un exemple. Sí que és veritat que en terra basca hom té la sensació que es trobarà Frodo Saquet collint pastanagues al costat d’un caserio, però val més que el teu paisatge sembli tret de El Senyor dels Anells que no de Batman, com sovint passa a Catalunya. Un altre gran exemple en aquest sentit és la Llombardia; val la pena agafar un vol a Milà, com jo mateix vaig fer l’any passat, només per albirar el paisatge de l’àrea propera a la ciutat des de la finestreta de l’avió. Tot harmonia. Aquell dia vaig arribar a una conclusió: una de les maneres de mesurar el grau de civilització d’un país és observant-lo des del cel.

I després, hi ha Sabadell. Una ciutat que, no ens enganyem, mai ha cridat l’atenció per la seva bellesa. Però, renoi, això ho hauríem d’anar arreglant amb el temps en comptes d’empitjorar-ho. Clar que si poses de cap del consistori el conserge del Museu Paleontològic no esperis gaires millores, amb tots els respectes pels conserges. Si algun dia la gent de Sabadell fa servir un altre criteri de vot que no sigui el de qui l’ha convidat més cops a paella potser començarem a construir una ciutat agradable, una ciutat on, per exemple, no et deixin fer 3 plantes extres a canvi de construir una pista d’aterratge amb dos gronxadors que fas passar per una plaça. Una ciutat on es valorin racons amb encant com la pobra plaça del Pipi, que ara es diu del Pi, perquè un dels pins s’ha mort de fàstic. Una ciutat que conservi el seu patrimoni fins al punt de l’obsessió, com hauria d’haver passat amb l’arquitectura industrial. Una ciutat que prohibeixi aquests balcons de plàstic propis dels apartaments casposos de Benidorm. Una ciutat que eviti convertir els carrers principals en túnels, com ha passat a la Rambla. Una ciutat, en definitiva, on les coses es facin amb sentit de l’estètica sense buscar un benefici a curt termini que t’acaba esclatant a les mans, com s’ha fet evident.

Passaran molt anys i moltes bombolles i bombolletes abans no arreglem tots els cagarros i cagallons que han perpetrat alguns a Sabadell.

Pel què fa al país en general, espero no morir-me abans de veure enderrocats tots els blocs franquistes de tendal verd. Uns edificis dantescos que escupen directament a la boca d’aquells qui, abans de la guerra, s’imaginaven la Catalunya del futur com un país bonic i respectuós amb el paisatge. Civilitzada. També espero veure alguns edificis de la costa (d’aquells construïts durant els anys “feliços” de la bombolla) substituïts per pins i oliveres. I, de passada, per què no demanar que es corregeixin els crims de la “solución vertical” de Barcelona que explicava el documental del Sense Ficció de la setmana passada.

En resum, espero veure esborrada per sempre la putrefacció estètica i moral dels constructors i polítics municipals del nostre país.

Teoria de l’egorreproducció

– Va, explica.

Pausa dramàtica, glop de rooibos.

– És el Juanlu, tia. És odiós, t’ho juro. Un puto pilota.

– Amb qui?

– Amb qui vols que sigui? Amb el jefe! -un altre glop de rooibos- No puc amb ell. Saps que? L’altre dia vaig somiar que me’l carregava. M’enduia una serra mecànica a la feina, m’apropava al Juanlu sigilosament per darrere, engegava la serra (amb aquella corda com la dels motors foraborda de les Zodiacs) i el seccionava en dues parts. Començava per aquí, per la part de la clavícula just al costat del coll, i anava baixant tronc avall fins l’entrecuix. I, osti que bo, com que era un somni el Juanlu es tallava com la mantega, saps? No m’encallava amb les costelles ni amb la pelvis ni res. Després m’enfilava damunt el seu despatx i, tota tacada de sang, feia un crit animal tot aixecant i fotent gas a la serra. Em vaig llevar pensant que això és el que es mereix realment aquell desgraciat.

– …

– És que aviam, tenim cada dia més feina i jo em menjo tots els marrons. Mai hi ha hagut cap queixa de mi, mai, llavors per què tothom ha d’estar en contra meva? Jo tinc un màster i me’l vaig treure treballant de nit els caps de setmana, saps? Servia copes a tios repugnants que babejaven amb el meu escot. En canvi el Juanlu és un pijo que segur que mai va treballar per pagar-se res. El dia que menys s’ho pensin plegaré, i aleshores sí que em trobaran a faltar.

– I per què no ho has fet ja?

– Ai tia, no sé, no és tan fàcil. Sembla que vulguis que marxi tu! – glop de rooibos- No però dissabte passat, quan vam anar a l’apartament dels meus sogres a Cambrils (que per cert, la meva sogra em va tractar com una merda) li vaig dir al David que, si les coses no canvien, tinc molt clar el què farem.

– I què fareu?

– Tenir un fill.

La parella del segle XXI

Edito: l’escrit ha rebut una resposta a joanbarque.com.

Aquestes ratlles les vaig escriure fa un any en un dia, diguem-ne, d’inspiració.

El meu avi és un home prudent i malgrat els seus 88 anys mira sempre de tenir la ment oberta i posar-se al lloc dels seus néts quan fem o diem certes coses que no entén. Darrere els seus ulls vidriosos però, s’hi pot percebre sovint un sentiment d’estupefacció. I és que els valors han canviat a una velocitat de vertigen fins el punt que la diferència entre la seva generació i la meva és abismal. De tots aquests canvis, un dels més radicals ha sigut el de l’institució social de la parella. Es tracta d’una evolució que transcorre cada cop més a prop d’un precipici que ningú sap on va a parar.

La relació de parella s’havia basat, de tota la vida, en un pacte sagrat. Un pacte on la part femenina es comprometia a cuidar l’home tal com ho havia fet seva mare quan era un infant, concedint-li tots els capricis. Aquesta actitud de la part femenina és percebuda avui com una submissió. De similar manera, l’home es comprometia a fer sentir la dona com una princesa, tal com l’havia fet sentir el seu pare quan era una nena. Aquesta premisa combinada amb la confiança mútua creaven una fórmula que funcionava. Lògicament, parlem d’un estàndard que podia variar segons el cas però, en general, era així com es desenvolupava una relació home-dona. I tothom sap que, en la majoria de casos, aquestes parelles han arribat a la tercera edat amb uns lligams molt forts i un gran orgull de tots els anys viscuts plegats. Si aquesta moral era o no negativa és un tema que ja s’ha discutit moltes vegades i, de fet, aquest mecanisme social ha sigut durament reprovat, precipitant un canvi en les dinàmiques que fan que un home i una dona vulguin caminar junts.

La parella estàndard actual és tota una altra cosa. El canvi social que ha replantejat el paper de la dona –un canvi absolutament positiu pels drets individuals d’elles- ha propiciat, també, un perjudici per una de les parts de l’antic pacte: l’home. I és que aquest pacte no s’ha reformulat, simplement una de les parts ha passat a incomplir-lo. La dona, no ens enganyem, segueix volent que l’home la tracti com una princesa; potser no en els mateixos termes d’abans però, al cap i a la fi, vol un home sempre pendent d’ella. No crec que ningú ho pugui posar en dubte. Però no s’acaba aquí: a més a més, vol un home que s’avingui a repartir-se amb ella les tasques de la llar, que sàpiga cuinar, que tingui un paper proactiu si mai han de tenir fills, que es cuidi i vesteixi bé… Una llista d’exigències que a mesura que s’acompleixen no fan que generar-ne de noves.

L’home, en canvi, no està en posició de poder exigir gaire. Segons les actuals convencions socials d’allò que és considerat políticament correcte, un home que exigeixi molt a la seva dona pot convertir-se en un masclista o en un tirà que vol tenir-la sotmesa. I és així com l’home modern, cohibit i pressionat davant l’altíssim llistó, aprèn a fer tot allò que abans no li corresponia de fer: tasques de neteja, cuina, higiene i imatge personal, etc. És un pas endavant a nivell individual, sens dubte, però, en aplicar-ho a la relació de parella, el panorama no és pas el mateix. És tràgica la conclusió a què arribaré, però no puc evitar pensar que a l’home actual cada cop li és menys necessària l’ajuda d’una dona.

Davant aquesta situació, hom es preguntarà: què manté una parella jove unida, ni que sigui per un temps? La resposta no és altra que el sexe. Però, ai las!, el sexe passa de tenir un paper principal els primers mesos d’una relació a un paper eminentment secundari a mesura que els anys van passant. I aleshores, què li queda a l’home sinó mirar d’acomplir les exigències femenines que s’estenen com una gran selva per totes les vessants de la relació? Segurament, l’amor. Un amor, tanmateix, que és susceptible d’anar minvant a mesura que aquesta relació descompensada el va ofegant. L’home d’avui anhela la llibertat perquè sap que té ja la possibilitat de volar tot sol.

Aquesta “llibertat” pot venir de dues maneres: o bé decidint quedar-se sol –fet que té riscos de cara al futur–, o bé seguint la recerca d’una dona que hagi canviat l’actitud, que hagi entès que el pacte ha de canviar en benefici d’ambdós. I d’aquí sorgeix un tipus de parella que, segons el meu parer, s’anirà imposant: la parella lliberal. No lliberal en el sentit sexual del terme sinó lliberal a l’hora de relacionar-se amb el cònjuge. Tu fas la teva, jo faig la meva i ens estimem i donem suport igualment. Tot basat exclusivament en la confiança mútua i un pacte de mínims. La parella lliberal pot ser la salvació del concepte de parella, però es fa necessari un canvi de xip (sobretot en el cas de les dones).

D’altra banda, és evident que encara hi ha moltes parelles joves de perfil diferent a la lliberal. Però en aquests casos poden passar tres coses: que al cap de més o menys temps la parella es trenqui per totes les raons explicades més amunt; que la parella es mantingui perquè la dona i l’home tenen valors semblants als de les parelles de l’època dels nostres avis –tipus de parella en perill d’extinció; o, finalment, que la parella es mantingui unida perquè l’home és capaç, en un impuls foll per mantenir l’status quo, d’aguantar-ho tot i més de la seva dona. Aquest últim, és el perfil d’home que hom en diria un calçasses.

El món evoluciona ràpid, sobretot en circumstàncies adverses com les d’ara, i els homes han hagut d’anar adaptant-se al pensament actual. Un pensament que els dimonitza si no s’avenen a certes convencions. Per contra les dones segueixen tenint la paella pel mànec, però ara el mànec rellisca i tenen cada cop més números de quedar-se sense res a les mans.

Immutables

Mai no he entès la gent que vol reinventar la seva vida. Ens devem al lloc d’on som i hem vingut al món a seguir una tasca èpica que va començar segles enrere, quan tot era encara molt més fosc. Tots som fills d’un lloc, d’una terra. Tots. Els nostres sentits estan marcats per flaires embriagadores, sons familiars i el cel que els embolcalla – de vegades gris i recollit, de vegades d’un blau enèrgic i penetrant.

Vaig néixer un dia de temporal a l’est de Menorca. Aquell dia les onades espetegaven contra les roques i els penyassegats del nord. El far de Favàritx desafiava la tramuntana vestit de mariner i semblava no immutar-se amb els esquitxos de la mar i la virulència dels llampecs.

Avui, després de més de seixanta anys, i com cada dissabte de primavera, m’he llevat a trenc d’alba per anar a pescar raors davant el far. Quan a penes m’aguantava dret ja sabia pescar amb volantí; me’n va ensenyar l’avi. L’avi era un home alt i esprimatxat, que sempre duia bigoti blanc i unes ulleres lleugerament fosques. Li feia molta gràcia la cara que feia en desenganxar els hams de la boca dels raors, traient lleugerament la llengua en direcció al nas. L’avi es va morir a la barca, un dia que havia sortit sol.

No recordo un dia de pesca com el d’avui. A cada tirada de volantí he tret sis o set peixos al cap de pocs minuts. Però el més sorprenent ha arribat quan era a punt de plegar. Ja havia omplert dues galledes de raors i estava adobant un volantí que s’havia embolicat, a una punta de la barca. De sobte, he notat com la nau s’anivellava, com si algú hi hagués col·locat un contrapès. M’he girat estranyat i aleshores l’he vist. L’avi era allà, d’esquena, aguantant el fil del volantí amb el dit índex, com ell sempre feia, i fumant un cigarret liat. M’ha mirat amb els seus ulls de color de rovell i ha somrigut, com si els quaranta anys que dúiem sense veure’ns no fossin més que una nit de descans. La meva única reacció ha estat tornar-li el somriure. Després he mirat el far, que continuava allà, immutable. Ara sé que aquesta jornada de pesca mai no tindrà fi.