Monstruosa especialització

M’estic llegint un recull de relats de H.G. Wells. Wells era un anglès que va passar a la història com un dels pioners de la ciència ficció gràcies a relats i novel·les com La Màquina del Temps, L’illa del Doctor Moreau o La Guerra del Mons. Però no, no només es va dedicar a escriure històries sci-fi, també era llicenciat en biologia, professor, periodista, assagista polític, dibuixant i col·lega de l’Stalin. Això em porta de nou a una pregunta que mai m’he deixat de fer: per què ens hem d’especialitzar?

En una entrevista amb el Soler Serrano, Dalí ja ho va dir: la monstruosa especialització és una de les xacres de la nostra societat. Jo crec que ell, un geni complet, devia estar fins la pebrotera de sentir-se a dir que era pintor. Des que tenim ús de raó ens han entaforat al cap la idea que hem de ser una sola cosa. La gent té ganes de classificar-nos, d’encasellar-nos. I tu, de gran, què vols ser? Doncs no ho sé! Deixa que m’expressi i que m’apassioni per tantes coses com sigui possible. En suma: deixa’m ser lliure!

En aquests temps marejadors l’especialització comença cada cop més aviat. Quan miro en perspectiva els meus temps de preadolescent sense cervell m’esborrona la quantitat de “crèdits variables” i assignatures optatives que em van fer triar. Havíem de començar a encaminar-nos cap a una especialització, ens deien. Com poden atrevir-se a suposar que en aquella edat tenim cap mena de criteri? Abans dels vint anys el nostre seny es basa en idees equivocades que ens fem -perquè som uns ignorants- i en la pressió del nostre entorn. I poc després, pam! Et fan triar una carrera, és a dir, t’obliguen a prendre una decisió que hipotecarà uns quants anys més de la teva vida. Ole tu, societat! Els que al cap d’ics anys s’ho repensen i canvien de camí són mirats amb recel i qualificats d’il·luminats i, en canvi, són admirats els qui es fan els experts només acabar la carrera. Aquests últims solen ser els qui opten per obrir un compte a Twitter on pengen enllaços a blogs de la seva especialització, acompanyats d’un comentari en anglocastellà de l’estil: “Interesante post sobre new trends en viral marketing”.

Davant la voràgine hiperespecialitzadora, jo, com a persona dispersa i poc vocacional, faig el què bonament puc per asserenar les meves angoixes. Per això miro de seguir els passos del mestre Wells i he escrit un relat curt que m’han publicat al número 6 de la revista Les Males Herbes.

Anuncis

Referents pop

Eren dos quarts i mig de cinc de la tarda i la Marjorie planxava al costat de la tele. Ajagut còmodament al sofà, en Floyd, el seu marit, l’observava mig endormiscat després d’haver-se begut un parell de copes de whisky barat. La pau d’aquesta depriment escena quotidiana es va trencar quan la porta del menjador es va obrir i va aparèixer el seu fill obès de sis anys, que es va apropar corrents a sa mare. La Marjorie va poder observar com les tetilles de la criatura (producte de la sobrealimentació) es movien com flams al ritme de l’sprint. El nen se li va abraçar a la cuixa i li va dir: Mama, em vull disfressar de Hitler.

No era la primera vegada que li demanava. El nen era un incondicional admirador del príncep Harry, i havia penjat a la paret de la seva habitació la portada del The Sun que va protagonitzar el fill petit de la Lady Di, on apareix vestit de führer amb un gintònic British Style a la mà. Home, fill -va dir la Marjorie- no sé pas si és la millor manera de vestir-se per anar pel carrer. El nen obès va abaixar el cap decebut, pensant que mai ho aconseguiria per molt que insistís. Vet aquí però que, del fons de l’estança, va sentir-se la veu enrogallada d’en Floyd, que deia: Marjorie, com pots dir-li això al nen si tu vas pel carrer amb una minifaldilla de lleopard que no et tapa ni el cul? Deixa que el nen es disfressi de genocida o del que vulgui, meuca!

I així fou com un bon dia en Floyd Westwood junior va anar a escola abillat amb el seu uniformet nazi, maquillat amb el seu bigotet i engalanat amb la seva esvastiqueta.