Teoria de l’egorreproducció

– Va, explica.

Pausa dramàtica, glop de rooibos.

– És el Juanlu, tia. És odiós, t’ho juro. Un puto pilota.

– Amb qui?

– Amb qui vols que sigui? Amb el jefe! -un altre glop de rooibos- No puc amb ell. Saps que? L’altre dia vaig somiar que me’l carregava. M’enduia una serra mecànica a la feina, m’apropava al Juanlu sigilosament per darrere, engegava la serra (amb aquella corda com la dels motors foraborda de les Zodiacs) i el seccionava en dues parts. Començava per aquí, per la part de la clavícula just al costat del coll, i anava baixant tronc avall fins l’entrecuix. I, osti que bo, com que era un somni el Juanlu es tallava com la mantega, saps? No m’encallava amb les costelles ni amb la pelvis ni res. Després m’enfilava damunt el seu despatx i, tota tacada de sang, feia un crit animal tot aixecant i fotent gas a la serra. Em vaig llevar pensant que això és el que es mereix realment aquell desgraciat.

– …

– És que aviam, tenim cada dia més feina i jo em menjo tots els marrons. Mai hi ha hagut cap queixa de mi, mai, llavors per què tothom ha d’estar en contra meva? Jo tinc un màster i me’l vaig treure treballant de nit els caps de setmana, saps? Servia copes a tios repugnants que babejaven amb el meu escot. En canvi el Juanlu és un pijo que segur que mai va treballar per pagar-se res. El dia que menys s’ho pensin plegaré, i aleshores sí que em trobaran a faltar.

– I per què no ho has fet ja?

– Ai tia, no sé, no és tan fàcil. Sembla que vulguis que marxi tu! – glop de rooibos- No però dissabte passat, quan vam anar a l’apartament dels meus sogres a Cambrils (que per cert, la meva sogra em va tractar com una merda) li vaig dir al David que, si les coses no canvien, tinc molt clar el què farem.

– I què fareu?

– Tenir un fill.

La parella del segle XXI

Edito: l’escrit ha rebut una resposta a joanbarque.com.

Aquestes ratlles les vaig escriure fa un any en un dia, diguem-ne, d’inspiració.

El meu avi és un home prudent i malgrat els seus 88 anys mira sempre de tenir la ment oberta i posar-se al lloc dels seus néts quan fem o diem certes coses que no entén. Darrere els seus ulls vidriosos però, s’hi pot percebre sovint un sentiment d’estupefacció. I és que els valors han canviat a una velocitat de vertigen fins el punt que la diferència entre la seva generació i la meva és abismal. De tots aquests canvis, un dels més radicals ha sigut el de l’institució social de la parella. Es tracta d’una evolució que transcorre cada cop més a prop d’un precipici que ningú sap on va a parar.

La relació de parella s’havia basat, de tota la vida, en un pacte sagrat. Un pacte on la part femenina es comprometia a cuidar l’home tal com ho havia fet seva mare quan era un infant, concedint-li tots els capricis. Aquesta actitud de la part femenina és percebuda avui com una submissió. De similar manera, l’home es comprometia a fer sentir la dona com una princesa, tal com l’havia fet sentir el seu pare quan era una nena. Aquesta premisa combinada amb la confiança mútua creaven una fórmula que funcionava. Lògicament, parlem d’un estàndard que podia variar segons el cas però, en general, era així com es desenvolupava una relació home-dona. I tothom sap que, en la majoria de casos, aquestes parelles han arribat a la tercera edat amb uns lligams molt forts i un gran orgull de tots els anys viscuts plegats. Si aquesta moral era o no negativa és un tema que ja s’ha discutit moltes vegades i, de fet, aquest mecanisme social ha sigut durament reprovat, precipitant un canvi en les dinàmiques que fan que un home i una dona vulguin caminar junts.

La parella estàndard actual és tota una altra cosa. El canvi social que ha replantejat el paper de la dona –un canvi absolutament positiu pels drets individuals d’elles- ha propiciat, també, un perjudici per una de les parts de l’antic pacte: l’home. I és que aquest pacte no s’ha reformulat, simplement una de les parts ha passat a incomplir-lo. La dona, no ens enganyem, segueix volent que l’home la tracti com una princesa; potser no en els mateixos termes d’abans però, al cap i a la fi, vol un home sempre pendent d’ella. No crec que ningú ho pugui posar en dubte. Però no s’acaba aquí: a més a més, vol un home que s’avingui a repartir-se amb ella les tasques de la llar, que sàpiga cuinar, que tingui un paper proactiu si mai han de tenir fills, que es cuidi i vesteixi bé… Una llista d’exigències que a mesura que s’acompleixen no fan que generar-ne de noves.

L’home, en canvi, no està en posició de poder exigir gaire. Segons les actuals convencions socials d’allò que és considerat políticament correcte, un home que exigeixi molt a la seva dona pot convertir-se en un masclista o en un tirà que vol tenir-la sotmesa. I és així com l’home modern, cohibit i pressionat davant l’altíssim llistó, aprèn a fer tot allò que abans no li corresponia de fer: tasques de neteja, cuina, higiene i imatge personal, etc. És un pas endavant a nivell individual, sens dubte, però, en aplicar-ho a la relació de parella, el panorama no és pas el mateix. És tràgica la conclusió a què arribaré, però no puc evitar pensar que a l’home actual cada cop li és menys necessària l’ajuda d’una dona.

Davant aquesta situació, hom es preguntarà: què manté una parella jove unida, ni que sigui per un temps? La resposta no és altra que el sexe. Però, ai las!, el sexe passa de tenir un paper principal els primers mesos d’una relació a un paper eminentment secundari a mesura que els anys van passant. I aleshores, què li queda a l’home sinó mirar d’acomplir les exigències femenines que s’estenen com una gran selva per totes les vessants de la relació? Segurament, l’amor. Un amor, tanmateix, que és susceptible d’anar minvant a mesura que aquesta relació descompensada el va ofegant. L’home d’avui anhela la llibertat perquè sap que té ja la possibilitat de volar tot sol.

Aquesta “llibertat” pot venir de dues maneres: o bé decidint quedar-se sol –fet que té riscos de cara al futur–, o bé seguint la recerca d’una dona que hagi canviat l’actitud, que hagi entès que el pacte ha de canviar en benefici d’ambdós. I d’aquí sorgeix un tipus de parella que, segons el meu parer, s’anirà imposant: la parella lliberal. No lliberal en el sentit sexual del terme sinó lliberal a l’hora de relacionar-se amb el cònjuge. Tu fas la teva, jo faig la meva i ens estimem i donem suport igualment. Tot basat exclusivament en la confiança mútua i un pacte de mínims. La parella lliberal pot ser la salvació del concepte de parella, però es fa necessari un canvi de xip (sobretot en el cas de les dones).

D’altra banda, és evident que encara hi ha moltes parelles joves de perfil diferent a la lliberal. Però en aquests casos poden passar tres coses: que al cap de més o menys temps la parella es trenqui per totes les raons explicades més amunt; que la parella es mantingui perquè la dona i l’home tenen valors semblants als de les parelles de l’època dels nostres avis –tipus de parella en perill d’extinció; o, finalment, que la parella es mantingui unida perquè l’home és capaç, en un impuls foll per mantenir l’status quo, d’aguantar-ho tot i més de la seva dona. Aquest últim, és el perfil d’home que hom en diria un calçasses.

El món evoluciona ràpid, sobretot en circumstàncies adverses com les d’ara, i els homes han hagut d’anar adaptant-se al pensament actual. Un pensament que els dimonitza si no s’avenen a certes convencions. Per contra les dones segueixen tenint la paella pel mànec, però ara el mànec rellisca i tenen cada cop més números de quedar-se sense res a les mans.