Teoria de l’egorreproducció

– Va, explica.

Pausa dramàtica, glop de rooibos.

– És el Juanlu, tia. És odiós, t’ho juro. Un puto pilota.

– Amb qui?

– Amb qui vols que sigui? Amb el jefe! -un altre glop de rooibos- No puc amb ell. Saps que? L’altre dia vaig somiar que me’l carregava. M’enduia una serra mecànica a la feina, m’apropava al Juanlu sigilosament per darrere, engegava la serra (amb aquella corda com la dels motors foraborda de les Zodiacs) i el seccionava en dues parts. Començava per aquí, per la part de la clavícula just al costat del coll, i anava baixant tronc avall fins l’entrecuix. I, osti que bo, com que era un somni el Juanlu es tallava com la mantega, saps? No m’encallava amb les costelles ni amb la pelvis ni res. Després m’enfilava damunt el seu despatx i, tota tacada de sang, feia un crit animal tot aixecant i fotent gas a la serra. Em vaig llevar pensant que això és el que es mereix realment aquell desgraciat.

– …

– És que aviam, tenim cada dia més feina i jo em menjo tots els marrons. Mai hi ha hagut cap queixa de mi, mai, llavors per què tothom ha d’estar en contra meva? Jo tinc un màster i me’l vaig treure treballant de nit els caps de setmana, saps? Servia copes a tios repugnants que babejaven amb el meu escot. En canvi el Juanlu és un pijo que segur que mai va treballar per pagar-se res. El dia que menys s’ho pensin plegaré, i aleshores sí que em trobaran a faltar.

– I per què no ho has fet ja?

– Ai tia, no sé, no és tan fàcil. Sembla que vulguis que marxi tu! – glop de rooibos- No però dissabte passat, quan vam anar a l’apartament dels meus sogres a Cambrils (que per cert, la meva sogra em va tractar com una merda) li vaig dir al David que, si les coses no canvien, tinc molt clar el què farem.

– I què fareu?

– Tenir un fill.